Per sort, la depressió dels diumenges encara no és mortal i avui és dilluns i estic viva i coleando

- Ahir a la nit vaig detectar que tinc els dits petits de les dues mans - però especialment l'esq- mig adormits. Aquest matí a piano ha sigut patètic; per una banda duia unes sandàlies que no feien gens de soroll i no em portava bé el peu perquè estava més pendent del soroll que del temps i el compás, després, com que darrerament no toco em notava molt patosa i els dits no anaven sols sinó que havia de pensar, i a sobre els putos dits petits adormits quan tenia un munt d'acords i els necessitava apunt, i per si això fos poc treballant partirures amb bastants matissos. Però tot moment dolent té el seu cim; fer un exercici de dissonàncies. En aquell moment m'he sentit com una nena a la que li regalen un pianillo i no sap què fer; les meves mans adormides fent raaang xiiiimmmm trarararangggg..

Només podiem riure i acabar la classe.

- Aquest cap de setmana han passat moltes coses, necessito una setmana per digerir-les.

- Necessito una entrada sencera per explicar la sitcom en la que visc, i crec que aviat ho faré, però de moment un aperitiu..

Avui en arribar de classe de piano he trobat a la tieta a la cuina, davant de la tele i esperant el chupinazo, despullada, i amb una bata de la feina (d'aquelles de metge amb la creu blava de l'ICS) per sobre. En preguntar-li "què feia així" només m'ha dit que "les d'hivern fan massa calor" i m'ha seguit ignorant, pendent de la TV. A contracor, m'he reprimit de fer qualsevol comentari graciós, perquè dubtava totalment de la seva reacció.

Dijous 2 de juliol de 2009. Un altre exemple de fast-escriptura

- Fa una estona llegia el que vaig escriure ahir i em sentia fatal. Faig fast-escriptura i de vegades costa tant de païr com el fast-menjar. Pensar que amb catorze anys tenia més cura que ara m'avergonyeix. Abans pensava en el que volia dir i com ho estructuraria, després d'escriure-ho revisava faltes, lèxic, etc. Finalment, i no abans d'haver-ho rellegit un parell de vegades, ho passava a net.

I ara tot és pim pam pum, un desordre, un accident.

- Fa més estona encara pensava en que tenir una parella (hola!) també és aguantar la seva mala hòstia irrefrenable quan estàs en un bar de carretera menjant una pizza i està furiosa perquè ha estat treballant durant 10 hores a ple sol i això fa que qualsevol gest o paraula teva la malinterpreti i et miri amb ulls d'odi i imagini les 100 maneres més òptimes d'assassinar-te.

- Aquests dies estic pensant massa. Estar davant d'una màquina durant 20 minuts per després treballar-ne durant 5 i tornar-ne a esperar 20 per tornar a començar hi ajuda.

Imagino com acabaria de boja si sempre fes això; només diré que en 2 dies ja m'he llegit 2 llibres.

I he inventat 50 projectes, he fet uns càlculs força precisos d'optimització de l'aparell que estic usant i he pensat en 6 coses de les que en algun moment m'agradaria escriure'n alguna cosa

Dimecres 1 de juliol de 2009. Fa calor

Des de fa un temps gairebé em sentia acomplexada de fer-ho perquè havia detectat que la nova corrent de hiperintel·lectualitat ho rebutjava per algun motiu que se m'escapa. Ahir a la nit i rellegint contes de Quim Monzó, vaig comprovar que ell els utilitza generosament i em vaig sentir totalment alleugerida.

(parlo dels parèntesi)

Supooso que aquests que no usen els parèntesi són els mateixos que redissenyen productes perfectes per simple afany de progrés (inútil). Com si el progrés fos sempre positiu! Per què no podem acceptar que hi ha coses que estan ben dissenyades i que no cal canviar? Per què no s'enfoca més el disseny cap a la millora de la funcionalitat?

I si, tot ha de ser nou i tenir un aspecte modern, encara que sigui un nyap.


En fi..me'n vaig als serveis científico-tècnics que tinc hora. Aquests sí que ho tenen clar això que reivindico, però no sé si per convicció o per rateria, però treballen amb alguns aparells que tenen més anys que jo.

mm

Lector incert d'aquest blog, mira aquest vídeo si et plau

...i no segueixis llegint fins acabar de veure'l (sempre si et plau)

Graciós, no? A mi m'he n'ha fet molta de gràcia i no ha sigut fins una estona després que he descobert que el vídeo estava penjat al canal d'orange i que era un anunci.

I mira.. jo no em faré d'orange però ja que m'he d'empassar publi a tort i a dret, que com a mínim tingui una mica d'enginy.

Fi.

D'acord, a l'any 69 els meus pares ni es coneixien

Assumeixo el risc de quedar com una pureta penjant aquest dibuix.

El que passa és que jo sempre he sentit nostàlgia. Nostàlgia fins i tot del que no he viscut.

De les fotos de la iaia, amb 13 anys, conduint el cotxe del senyor Llorenç pel Passeig de Gràcia.

i també

Del meu arbre, el que hi havia just davant de casa. Va ser el primer que van tallar i jo vaig haver de fer un canvi d'arbre però ja no va ser mai més el mateix.

I el més trist de tot és que ara han parcelat el descampat i han fet mansions, però justament la zona on estava el meu arbre, el que van marcar amb pintura vermella i van tallar primer, no hi ha res construit.

Les metàfores em plouen. I és normal t(s)en(t)ir nostàlgia.

Dimecres. Avui ha fet calor però a la feina s'estava bé

- Reconec que ja m'agrada el tall de la Charo. L'altre dia vaig escriure en un moment d'indignació. Aquesta parida em recorda com n'és de bo pensar una mica i deixar passar el temps abans de parlar.

- Ahir vaig estar a l'apolo 2 al concert dels nens eutròfics i electrotoylets. Els primers m'agraden i a més sóc companya de feina d'un dels músics i els segons...mmm genials! Visca la santa espina electrònica!! Visca la música triposa!

- El pitjor va ser no arribar a temps de saludar-la. Sí, la veiem a tots els concerts, als llocs més estranys de la geografia catalana, ens reconeixem mútuament, nosaltres fins i tot en sabem nom i professió, però mai hem arribat a parlar amb ella i ahir........

.........Ahir que jo anava bastant gat (a 4 euros la cervesa és fàcil agafar turques psicològiques) i que volia anar a saludar-la.....

....va marxar abans!!

Tampoc em sento molt preocupada: ens trobarem aviat i la saludarem. Segur.

Acabo de tornar de la Charo, la meva perruquera de capçalera.

Estava pensant en com em vaig equivocar el dia que li vaig dir que la seva feina era pura creativitat i que em fascinava la seva rapidesa amb les estisores. Pagaré aquestes paraules fins que em mori (o canviï de perruquera).

Avui se m'ha acostat mentre la seva ajudant em rentava el cap i al més pur estil geni boig m'ha dit que volia fer-me un canvi. S'ha quedat una estona mirant el sostre i m'ha dit que li estava venint la idea al cap però que ja ho acabaria de pensar quan tingués l'estisora a la mà. Ai..quina por!

Després pur teatre, semblava una pintora en un moment àlgid de creativitat i jo cada cop estava més espantada.

A mig tall se m'ha escapat un "no me gusta nada" gens diplomàtic i crec que no li ha fet gaire gràcia.

En marxar i amb més ganes de plorar que de riure, la Charo, amb tota la seva genialitat m'ha deixat anar un "ya verás como te gustará"

Ja veurem.

El vestir d'en Pascual

Continuo amb les cançons del cole que em posen contenta.

Aquesta la cantàvem per caramelles amb la Vento al piano o a l'acordió, suposo que per això sentir-la per primera vegada amb fons electrònic a Hidrogenesse va ser un orgasme multiplicat per 10.

De Calaix

No és un secret que vaig anar a una escola catalanista, progressista i molt preocupada per mantenir vives les tradicions del nostre país (ai no, comunitat autònoma) i suposo que per això cada cop que sento cançons "de l'escola" em poso contenta.

Fora de l'escola vaig conèixer el cant improvisat. Va ser fa una pila d'anys escoltant un vinil de la Maria del Mar Bonet on hi sortien unes cançons que es titulaven "cançons de picat". Em va costar molt de temps esbrinar res d'aquests cants perquè abans no hi havia Internet i t'havies de buscar molt la vida.

De Calaix em posa triplement contenta perquè canta les cançons del cole, fa cant improvisat i a més, ho fan molt bé. En directe sonen perfecte, són ultramusicals i fan unes filigranes tremendes..és terrible que no siguin més conegudes.

Per acabar només diré que Pantone 368 és el segon disc que em compro en molt de temps junt amb el del gran grup Conxita de la meva admiradíiiiiissima Helena Casas.

Escolta Camí de la font



Hi col·labora Núria Feliu! Gran cantant injustament considerada artista de festa major.

Algunes coses del blog i meves

Tinc aquest blog des del 30 d'abril de 2007. En aquests dos anys he publicat 63 entrades. Sóc irregular, està provat. Sé que hi ha qui ho fa per arrogància però jo no aspiro a tant i si no hi deixo escriure comentaris és bàsicament per no comprovar que ningú em comenta.

De moment no penso canviar-ho això, però he pensat que si mai ningú em volgués per res no podria contactar de cap manera amb mi, així que m'he creat un compte a gmail.

En fi..! L'adreça surt al meu perfil..

Dilluns, 8 de juny de 2009

He estat des del dijous i fins avui al matí a l'Empordà.

He faltat a piano i com que tinc remordiments ara em posaré a fer els exercicis que tenia pendents fins arribar a la tetània muscular. Crec que la meva profe de piano és una mica exagerada quan diu que no puc fer aquests exercicis més de cinc minuts per ma..com que ella ha estat mesos lesionada em sembla que ara està paranoica i veu amenaces de lesió per tot arreu. Passa sovint això [de la paranoia i la sobreprotecció injustificada].

També he canviat l'aigua a les peixes.

I m'ha trucat un proveïdor de qui esperava una resposta urgent des de dijous. Quan li he dit que no havia contestat a un correu perquè no he estat per la uni des de que vàrem parlar m'ha preguntat amb molta confiança què em passava (?!?!?!) i quan li he dit que res, que estava de vacances, ha fet un riure que no he entés i simplement m'han entrat ganes de mossegar-li un ull.
Aquest home em desconcerta.

Dissabte vaig anar a un concert F&F, que en llenguatge guapero vol dir de família i amics. Va estar molt bé i demà escriuré unes lloances al grup.

Almendros Plaza Nueva

Aquí us la deixo..

Part 1


Part 2


Part 3

Tinc la nòvia més guapa del món i ho puc demostrar

dillunsdepasqua

De vegades una frase dita sense pretensions durant una conversa informal se'm clava al cervell i durant molt de temps em retorna al pensament en efecte boomerang.

Recordo de fa molts anys el "ens acabem fent el que els altres diuen que som" i de recent la "em caic bé".

Aquesta última em té capficada des de fa unes setmanes, fins al punt que he arribat a la conclusió que jo no em caic bé, i estic espantada.

Em sembla que dedicaré la primavera a recuperar-me.

28 de març i dissabte

Em turmenta pensar que la majoria de coses s'aconsegueixen amb diners o amb força de voluntat: exactament el que no tinc.